Després de la ruïna, canvi de costums
- • La crisi que avui patim no és gaire diferent de la que al segle XVII va donar lloc a l'edat moderna
- Foto: LEONARD BEARD
FÉLIX De Azúa*
Ningú no té ni idea de com serà el món quan torni a começar a girar i els mitjans de persuasió ens ordenin un canvi de llenguatge. Per explicar el final de l'actual espoliació bancària solen fer servir una fórmula curiosa: "la sortida de la crisi". Els gerents volen donar a entendre que això anomenat crisi és una malaltia infantil: primer, grans atacs de febre; després, estabilitat, i, al cap de poc, torna la salut per carregar d'energia aquell nen que ara és un adult. La metàfora, no obstant, és beòcia. Res de malaltia. Al que s'assembla més és a una guerra, encara que de moment els morts només siguin econòmics.NO S'HA VIST mai una ruïna sobtada que no vagi seguida d'un notable canvi social. Les decadències financeres greus solen anar acompanyades de guerres devastadores per a la població, però molt avantatjoses per a l'elit dels negocis. Suposem, no obstant, que en aquest cas a continuació de la ruïna no arriba la injecció lucrativa d'una guerra mundial. ¿Què passarà quan canviï el vocabulari?
La crisi dels anys 30 va propiciar els totalitarismes feixista i comunista que es van enfrontar en la segona guerra mundial, el efectes econò- mics de la qual van donar el poder global als Estats Units en un estudiat repartiment amb l'URSS. Ha estat un llarg cicle: encara vivim de les restes d'aquella guerra (freda). La majoria de polítics actuals mantenen el vocabulari del segle passat: nacionalisme, esquerra i dreta, rojos i blaus, demòcrates i fatxes... No en va, pràcticament tots es van educar políticament en el totalitarisme. Els més joves no tenen llenguatge propi, i sorprèn la seva escassa perícia per fer servir frases compostes.
Mentre duri l'així anomenada crisi es forjarà el vocabulari del futur i, sens dubte, els polítics de la pròxima dècada es veuran obligats a canviar de retòrica. Ningú sap, per exemple, com podran continuar emparant el sistema financer que en últim terme controla els mecanismes democràtics. ¿Quin discurs construiran per justificar el fracàs financer? ¿I els seus sous?
Un llibre recent (Jan de Vries, The industrious revolution, Cambridge UP) estudia un fenomen similar que va tenir lloc en el començament de l'edat moderna. El cert és que encara ningú pot explicar d'una manera convincent per què a mitjans del segle XVII hi va haver una mutació tan sobtada i general. El cas és que en menys de cent anys la societat tradicional que havia viscut bàsicament del que produïen unes cèl.lules familiars gairebé autàrquiques es va convertir en una societat que comprava fora de la llar (al mercat) multitud d'objectes innecessaris. El procés va començar cap a l'any 1650 als Països Baixos, la Gran Bretanya i les colò- nies americanes, però es va estendre després a tot el món.
El que és xocant és que aquesta transformació no té cap explicació racional. De nou topem amb frases tan buides com la nostra "crisi de confiança", que no explica res. En el cas barroc, la paraula és desig. De sobte i sense cap raó discernible, les famílies van començar a desitjar vaixelles, coberteria, vestits més calents i bonics, cortines a les finestres, carruatges, lavabos, sabó, roba interior, dieta variada... Luxes que havien estat considerats pecaminosos en les famílies pobres o de classe mitjana i que les esglésies havien combatut com a capritxos impius.
Per deixar de viure amb el que produïen i accedir a un excedent que permetés comprar luxe i confort, les famílies urbanes van posar a treballar les dones i els fills. Les filles van ingressar a fer de criades. Els homes van ampliar les jornades laborals. Es va reduir l'horari dedicat a les pràctiques religioses. Les dones van començar a dominar algunes tècniques, sobretot tèxtils. En fi, el conjunt de canvis va ser extens, i valdrà més que llegeixin el doctor De Vries. El que ens importa és que aquest "impetuós desig" (una "crisi de confiança" a la inversa) es va refermar amb la Revolució Francesa, i al cap de poc la Revolució Industrial augmentaria exponencialment un procés que es va allargar del 1650 al 1850.
LA CRISI barroca no només va crear l'anomenada "edat moderna": també va enfonsar els comptes del clero i el prestigi dels intel.lectuals, tots ells enemics ferotges del dispendi i del luxe. S'ha d'esperar Mandeville i Adam Smith per sentir parlar a favor del desig, del dispendi, del mercat i del confort. És sorprenent que el primer relat d'aquest procés modern aparegui a Espanya. Don Quixot és un il.lustrat tradicionalista (avui estaria a Izquierda Unida) que vol defensar la poesia del món heroic, però es trenca coll i barres una vegada i una altra contra el món prosaic, modern, pràctic i aliè als miracles, els tornejos, els gegants i les donzelles desvalgudes.
La nostra crisi no sembla gaire diferent de la barroca, encara que només estiguem en el començament. ¿Com serà el món que emergirà d'aquesta mutació? ¿I on tindrà el centre? ¿Continuarà parlant en anglès? ¿I regalant telèfons mò- bils als seus infants? ¿O potser ens espera una cosa més interessant? ¿La unitat dels ciutadans contra la casta bancària i els seus lacais po- lítics? ¿Partits que defensin el votant en lloc d'esprémer-lo? ¿Reaparició de la guerrilla urbana? ¿L'extinció de l'automòbil privat? ¿Un nou totalitarisme? En tot cas, hi ha una cosa que és segura: d'aquí a cinc anys no ens coneixerà ni la nostra mare.
